Familisme amoral
L’altre dia, preparant una classe, em trobe per casualitat un llibre anomenat “Els fonaments morals d’una societat endarrerida”, escrit per un sociòleg nord-americà anomenat Banfield allà pels anys 50.
En el seu llibre, basat en la seua experiència vivint a un poble d’Itàlia, introdueix el component de “familisme amoral”, principi segons el qual els individus miren sobretot o només per ells mateixos i per la seua família, i qualsevol cosa que facen en benefici propi o pels parents o amics próxims, serà moralment positiu i reconegut com a tal. I qualsevol cosa que facen per enganyar a les institucions, de l’Estat o de qualsevol instància pública, fiscal, legal o administrativa, serà prova d’habilitat i d’intel·ligència i reconeguda com a valor positiu.
En una societat de familistes amorals, ningú no procurarà l’interès del grup o de la comunitat excepte si troba algun avantatge privat.
Si un ciutadà privat té un interès seriós per un problema públic, això serà vist com una cosa anormal o, fins i tot, inconvenient…
A que us sone tot açò? Mai havia vist una descripció més fidel de la nostra societat…i no la dels anys 50, l’actual! Si Banfield passara una temporada amb nosaltres esciuria “Els fonaments morals d’una societat endarrerida (II)…
Grisela Soto
Una descripció delicada i contundent.
La veritat, el penúltim parrafet és de jutjat, no es pot dir més clar ni millor. Avore quant em deixes el llibre.
El problema és que Banfield empra aquesta categoria per explicar causalment l’endarreriment de l’Europa mediterrània, que caracteritza com a ‘tradicional’. Em sembla que hi ha un problema: no crec que ni en els cinquanta ni ara aquestes societats del sud europeu (inclosa la nostra) puguen caracteritzar-se simplement com a ‘tradicionals’. Ni que el ‘familisme amoral’ siga exclusiu d’elles. Més bé sembla un component més de la vida política com a tal (no d’una política ‘endarrerida’ o ‘tradicional’). La qual cosa fa fredar més encara, no?