AHIR VAIG TENIR UN SOMNI…

Vaig somniar que l’alcalde de Borriol era d’origen romanès, que el primer tinent d’alcalde tenia ascendència colombiana i que el segon era fill d’un marroquí. Però el que sens cap dubte era més extraordinari de tot… el secretari era de Poble Nou. En fi, que no sé jo si ara que als Estats Units, tan denostats per tots nosaltres habitualment, resulta que ha estat triat president un ciutadà de color (d’ascendència africana directa i fill d’un musulmà), potser seria l’hora de mirar-nos un poc el melic i preguntar-nos com encarem a les nostres societats la qüestió (que no problema, com sol anomenar-se) de la multiculturalitat. La presència d’altres ‘ètnies’ a les institucions públiques (o la seua visibilitat als mitjans de comunicació) és extraordinàriament minsa a tots els països de la nostra moderna i tolerant Europa, eixa que ha anat aprovant recentment normatives cada vegada més restrictives cap als immigrants. (I conste que no sóc antieuropeu, ni molt menys. El que passa és que no crec que Europa siga un valor en ell mateix; ho serà d’acord amb el seu contingut, és a dir, al que vullguem els europeus que signifique.) Però no cal anar tant lluny, pensem un poc en el nostre mateix poble. Vaja, que propose aquest tema a discussió, reprenent en part alguna cosa que s’ha escrit en un altre article del blog.

Xavier Andreu

Anuncis

~ per labotalaria a Novembre 9, 2008.

25 Respostes to “AHIR VAIG TENIR UN SOMNI…”

  1. Molt apropiada la referència al reverend King Xavi i més després de les eleccions a EEUU.
    La relació i integració dels immigrants a la vida diària del poble?. Realment no m’agradaria generalitzar i dir, doncs els musulmans s’integren menys que els iberoamericans i aquests més que els romanesos….no. Cadascú vinga d’on vinga elegeix la forma d’integrar-se, que depén directament de les condicions en què és rebut per nosaltres, per suposat. En quant a la integració dels mateixos a la vida pública?. Doncs estem amb el de sempre. Tindriem que vore la legislació al respecte i els drets dels immigrants a presentar-se en llistes electorals, que supose estan directament relacionats amb la seua situació de residència a Espanya.
    L’altra vessant (i el que crec que planteja Xavi) és, una vegada aclarida l’anterior qüestió, com voriem nosaltres que, per exemple, un col.lectiu de romanesos creare una llista pròpia i es presentare a les municipals. Citaré el cas de Castelló ciutat a les últimes eleccions. Els comentaris que vaig sentir a la feina en aquell temps us podeu imaginar el rumb que van prendre. I encara que m’agradarie equivocar-me, si això passe a Borriol crec que no serien molt diferents. Hi havie por real al poder que aquest col.lectiu, degut a la seu nombre d’individus podie assolir. A evitar aquesta por no van contribuïr precissament certs reportatges emesos en mitjans de comunicació nacionals que parlaven de llistes electorals de romanesos a una ciutat de Madrid, la qual no recorde, i a Castellò. Per no alarmar-nos es digué que el percentatge d’individus amb dret a vot ere menor que el total degut a la seua situació de residència i també que eixa comunitat, encara que nombrosa, no estave suficientment cohesionada i implicada per aconseguir representació. A la fí això es va confirmar a les urnes per a content i descans de molts però la por hi era latent.
    Vencer-la és una feina de tots. És molt fàcil dir: “jo no soc raciste, jo no estic en contra de que visquen ací”, i pensar: “ara bé, que em governe un marroquí….fins ahí podriem arribar”. En la mesura en que cadascú és mire el melic com diu Xavi i puga véncer eixa por (si la té) es podrà començar a parlar de multiculturalitat vertadera.

  2. Hola!

    Avui mateix m’he enterat de que s’havia obert aquest fòrum i no m’he ressistit a fer un comentari…

    Comparteix les opinions tant de Xavi com d’Ignacio, i sé que ambós estareu d’acord amb mi en que encara seria un millor somni que no fóra notícia l’origen de les persones…

    D’altra banda, voldria fer una diferència entre multiculturitat i interculturalitat, que segons la meua opinió, seria allà on hauríem de dirigir la nostra mirada. La interculturalitat suposa un pas més enllà de la multiculturalitat (múltiples cultures que viuen en un mateix lloc), fent referència als lligams que, entre aquestes cultures diferents vivint en un mateix espai, es creen. La riquesa que aquesta situació extraordinària actual podria suposar per a la nostra terra, per a la nostra gent, per a nosaltres mateixa, no s’optimitza en una situació de multiculturalitat on les diferents cultures estan, inclús es respecten, però no es relacionen. Per això s’hauríen de crear i propiciar espais de trobada, quant més naturals millor, que afavoriren aquest contacte i la creació de xarxes interculturals.

    I aquest apropament ha de ser mutu… La integració involucra dues parts. Aniria més enllà i diria que el primer pas ha de ser donat per “aquells que reben”, donat que són els que tenen més fàcilment les ferramentes necessàries i els que coneixen les “normes” de funcionament de la societat que comparteixen…

    Res més… que m’alegre molt del naixement de Borriol Obert i qualsevol comentari sobre allò escrit serà molt ben rebut.

  3. Hola Grisela, m’alegre molt de saber de tu. Estem tots d’acord, crec. Jo no entenc el concepte de multiculturalitat com una suma de diferències (d’1+1+1…) en què les unitats no entren en relació entre si, sinó més bé com una política de la diferència dins d’un marc de valors de ciutadania compartits (com plantegen Will Kymlicka, Ciutadania multicultural, Barcelona, Proa, 1999 o Bhikhu Parekh, Repensando el multiculturalismo, Madrid, Istmo, 2005).
    Per desgràcia, el concepte de “multiculturalitat” ha estat etiquetat així (com una política encaminada a preservar i mantindre la diferència, sense tindre en compte les relacions entre els diversos grups) i té últimament especial mala premsa després què alguns anglesos d’ascendència pakistanesa de segona generació decidiren posar bombes a Anglaterra (on suposadament, però només suposadament, s’havien posat en marxa polítiques multiculturals). És per això, com saps, que últimament es prefereix parlar d’interculturalitat. En tot cas, aquest concepte tampoc està lliure d’interpretacions (si no ahí tens a Giovanni Sartori que, certament, l’utilitza pràcticament com a sinònim d’integració o d’assimilació).
    Conclusió, que si volem anomenar-li interculturalitat per evitar-nos problemes, d’acord, però recordem que ja fa anys que n’hi ha una reflexió teòrica important sobre la ‘multiculturalitat’ entesa en els mateixos termes en què planteges la ‘interculturailtat’ i que no podem oblidar.

  4. Molt bé, podrem anomenar-ho com vullguem, però tenim clara la idea d’interacció…

    De Sartori, només dir que considera perillós permitir que les cultures es barrejen, com si la cultura fóra homogènia i estàtica i no dinàmica i formada a partir dels contactes de distintes comunitats que aporten els seus modes de pensar, sentir i actuar. Així que, jo ja el tinc esborrat com a referència en aquest camp.

    I per enfocar un poc el tema i no anar-nos-en com jo solc fer sempre a allò global… (fent política de bar, en al•lusió al post de Cristian d’avui): Com traslladem això a Borriol? Què podem fer? Quin són els espais naturals de contacte? Hi ha alguna associació d’immigrants a Borriol? Quina és la nostra realitat intercultural?

  5. A mi se m’ocorre, només per començar, plantejar-nos quina és la ‘nostra’ situació (faig referència als que, per exemple, escrivim a aquest blog): al cap i a la fi els valencianoparlants som una minoria a Espanya (i fins a un cert punt també al País Valencià). Quines polítiques de ‘normalització’ de l’ús de la llengua n’hi ha vigents i quines s’apliquen a Borriol? Per exemple.
    En referència a altres cultures, potser els col·lectius d’immigrants estan desestructurats a Borriol (ho estem nosaltres! no et dic més). Es podrien organitzar coses (per posar en marxa eixa ‘interacció’), però la veritat és que no se m’ocorre què concretament i com. Què proposes?

  6. Estic d’acord amb Grisela quan diu que, posats a donar una oportunitat a la interculturalitat (ja que s’ha quedat en utilitzar aquest terme) han de ser “els que reben” qui inicien l’apropament degut al seu “avantatge” a l’hora de conèixer les regles del joc de la societat on es volen prendre aquestes mesures. Però clar, com també diu ella, hi han dues parts involucrades. Si uns inicien un apropament i altres (o tots), com diu Xavi, potser estan desestructurats, els intents es poden quedar en no res. No soc immigrant i no puc tindre la certesa de quina serà la situació en la que es troben però supose que la seua màxima preocupació (com la de molts de nosaltres) és eixir endavant. No obstant, exceptuant casos clar, una majoria d’ells no es trobarà encara al nivell econòmic de la majoria de nosaltres. Es tracte de cobrir necessitats, rotllo piràmide de Maxlow. Una vegada cobertes les fisiològiques (sustent) i les de seguretat, venen les d’acceptació social. Demanar a gent que no té assegurat el pa o la seua situació d’estada al nostre país un esforç per relacionar-se amb nosaltres a nivells “culturals”, encara que lloable i possiblement beneficiós per ells i per nosaltres, potser no els interesse molt. Esforços per ajudar-los a Borriol en un sentit més “material” us puc dir, perquè em toca de prou a prop, que s’han dut i s’estan duent a terme. L’organització Caritas, adscrita a l’església i potser per això poc reconeguda o presa en consideració per molta gent, fa molts anys que ajude als immigrants que ho requereixen amb petites quantitats per tal que al menys tinguen alguna cosa que menjar o donar als seus fills quan els falta feina o en tenen però les seues despeses no els permeten arribar. Al llarg dels anys, per sort, molts d’ells han prosperat i han deixat de rebre ajuda. Ara amb la crisi potser les tornes canvien, de moment la cosa es manté, però ningú pot dir el que passarà en un futur pròxim. A més d’interacció econòmica també es produeix un intercanvi de vivències, ja que a part de necessitar diners també a voltes necessiten contar la mala situació en la que hi viuen per tal de treure’s un poc el pes de sobre amb algú que els escolte. Per això la meua reflexió, veig molt positiu qualsevol intent d’apropament envers la interculturalitat però també és molt positiu ajudar per cobrir les necessitats que estan en la base de la piràmide per, a partir d’ahí, anar pujant.

  7. Ei!

    Malauradament, la reflexió de Xavi és tan encertada que em fa mal… Sí, nosaltres estem totalment desorganitzats i potser el que hauríem de fer és començar la casa pels fonaments i no per la teulada…

    Sense perdre de vista açò, igualment crec que hi ha certes coses que ens podríen ajudar a fer un diagnòstic de quina és la realitat intercultural de Borriol, com per exemple, identificar quins són els espais de contacte naturals entre nosaltres i els nou vinguts i com són els fluxos de relació que en ells es generen. Escola? Oci? Associacions locals? Contextos laborals? Vida quotidiana? Veïnatge? És a dir, aproximar-nos a la realitat per poder superar-la, per buscar alternatives de realitat consensuades. Seria una espècie d’autodiagnòstic que implicaria en sí mateixa acció (com la investigació-acció participativa).

    Val… ara aneu a preguntar-me com i sí, potser no tinc la resposta (perdoneu-me però el sol del Carib m’està derretint el cervell) i sí, no ès fàcil, i sí requereix temps, compromís, implicació… però estic segur que un brainstorming al respecte encara que siga virtual, podria aportar bones idees.

    Jo, de moment, deixe unes propostes (i per favor, com he dit és un brainstorming, és a dir, en principi no s’ha de buscar tant la viabilitat com la generació d’idees que més endavant aniran millorant-se):

    1- Convocar a una xarrada/debat a representants de les diverses associacions del poble o en general als agents socials per compartir quina és la seua realitat intercultural com organització/grup i buscar alternatives (si ho requereixen) per millorar-la.

    2- Fer una proposta i “regalar-la” a l’ajuntament perquè es presente a convocatòries per realitzar activitats interculturals com les Setmanes Interculturals de Bancaixa per ajuntaments del País Valencià, etc.

    3- “Muntar-la” d’alguna forma el Dia Mundial de les Migracions per donar visibilitat (que per cert, crec que és en desembre)

    4- Fer un registre de bones pràctiques interculturals que s’estan desenvolupant en altres llocs i estudiar formes d’adaptar-lo a la nostra realitat

    5- …..

    M’encantaria que algú augmentara la llista de propostes…

  8. Pressupostos participatius.

  9. No sé qué dir després de la tan extensa i optimista (com sempre) reflexió de Sim. Amb tot, em sembla molt interessant la idea de Grisela (pareix mentida que ‘patint’ com està el sol del Carib, pobreta, tinga temps per a pensar tantes coses). Jo crec que, efectivament, hem de començar per fer un diagnòstic de quina és la realitat existent al nostre poble. De les seues propostes més concretes, crec que la més ‘factible’ a curt termini és la de les Jornades Interculturals (o la de dur un registre de bones pràctiques). Al meu parer el primer objectiu, i potser principal, han de ser els mateixos veïns de Borriol (els de tota la vida, per entendre’ns): crec que el primer pas ha de ser educar en la tolerància i en la diversitat els qui han de rebre. Per què no fem, per exemple, alguna cosa a propòsit dels ’emigrants’ borriolencs que anaven a França a beremar? Crec que seria relativament fàcil i que encaixaria bé en el Dia Mundial de les Migracions. Posar en relació una i una altra migració i que uns i altres compartiren experiències i records. A banda d’això se m’ocorre entrar en contacte i dur a terme activitats a l’Escola de Borriol (estic segur que els mestres d’allí hi estaran d’acord).

  10. La veritat, no soc molt expresiu, i de vegades ho soc massa. Pressupostos participatius ve a ser sencillament el que la paraula diu, uns presupostos consensuats amb la participació ciutadana. Algún ADL (Agent de Desenvolupament Local), o responsable d’alguna Agenda 21 (per suposat que no serà de Borriol) ho podria explicar millor.

  11. Perdó, Sim, no t’havia entès. Això que dius sembla molt interessant. ¿Pots explicar-ho millor? Això de l’Agenda 21 ho he sentit nomenar diverses vegades, però no sé exactament en què consisteix.

  12. Crec que Priscil·la (no sé si està ben escrit el nom), treballa d’ADL en l’ajuntament de Benassal o Vistabella, no ho tinc molt clar, ella podría saber prou d’aquestos temes. De totes formes, per exemple, l’ajuntament de Benlloch està implementant l’agenda 21 i tenen penjades en la web coses prou interesants que es podríen “copiar” pel nostre ben volgut poble. Vos deixe l’enllaç de la web de Benlloch i concretament l’apartat on es tracta la participació ciutadana…
    http://www.benllochparticipa.org/

  13. millor parlar de persones i sentiments que de politica multicultural. el que hui es tradicio al nostre poble, al cab de 200 anys pot ser tradicio a italia , si es que encara es diu italia ,aixi que la cultura es cambiant el que no cambia son els sentiments.en aquestes paraules el que dic es que les persones tots tenen el mateix dret siguen del color que siguen, la cultura va i be segons el pas del temps y nosaltres, nosaltres correm , correm amb la historia , perque tambe formem part de la historia.

  14. Ei!!

    Hola a totes i tots des de l’altre costat de món… M’alegra molt vore que aquest fòrum va ampliant-se…

    Per cert, respecte als pressupostos participatius, que jo crec que són un instrument ben interessant de la participació ciutadana, només dir que no poden aparèixer com un “rovelló” en la gestió municipal. Vull dir, normalment, els pressupostos participatius són una més de les accions i intervencions emmarcades en els Plan Municipals de Participació Ciutadana que tenen alguns ajuntaments i que fins arribar a ells, es fan tota una sèrie d’activitats de forma organitzada, generalment creant consells sectorials i/o territorials, etc.

    Per tant, encara que són una eina ben poderosa i tant de bo a Borriol es desenvolupara algun dia, no hem d’oblidar tota la pedagogia ciutadana prèvia que requereixen per poder fer un ús òptim dels tan desconeguts pressupostos participatius.

    Com a aclariment, fins el moment, són ben pocs els municipis que gestionen el 100% dels pressupostos amb aquest procés participatiu (jo no en conec cap). Generalment, es gestiona un % relativament baix o referit només a un sector concret, per exemple, educació, oci, etc. No obstant, crec fermament en el poder d’aquesta feina ben emprada.

  15. Respecte a l’altre tema que teníem pendent, em pareix molt bona la idea de Xavi sobre fer alguna cosa sobre els emigrants borriolencs a França per al Dia Mundial de les Migracions.

    A nivell gràfic, seria relativament fàcil, perquè gairebé totes les famílies tenen fotos de la verema a França.

  16. Benvolguts companys,

    En primer lloc em deixareu que us felicite per aquesta iniciativa, un espai per a la reflexió i el debat que ens ajuda a ser una mica més lliures, cosa que sé que espanta als de sempre…
    També sé que em deixareu esmunyir-me per aquest viarany borriolenc tot i que jo no sóc aborigen. De Borriol vull dir. Ni tan sols hi visc, que sols transite de tant en tant per les dreceres dels seus paisatges cada cop més castigats (bé, això és un altra discussió que caldria encetar algun dia).
    Jo ara vinc a dir la meva sobre el tema que proposa el meu “tocayo” Xavier i que transcendeix les fronteres del terme, un tema que em preocupa i que després de moltes reflexions encara no sé com afrontar. Parle de la integració/asimilació/interculturalitat/multiculturalitat/diversitat/ialtresvariantstransversals.
    En primer lloc fer una xicoteta reflexió al voltant dels noms que hi podem aplicar a la qüestió. Hi ha tot un seguit de mots per referir-nos a la cosa i moltes de les discussions es centren en veure quin és el més adient, qüestió que depèn (en gran mesura) del moment polític en el qual visquem. Des de la teoria anem canviant uns noms per altres sense que el moll de la qüestió estiga solucionat. Sembla que tothom té clar, si més no en aquest fòrum, cap a on hem d’anar, però les diferències de matisos (que no dic que no siguen importants, però matisos a la fi) ens fan perdre temps en discussions menors. Quan encara no hem assimilat què és la multiculturalitat parlem d’interculturalitat. Quan tothom comença a pensar en la integració com una fita possible, es tomba i parlem d’assimilació… No sé, tinc la sensació que és com voler anar de Castelló a la Pobla sense passar per Borriol. Sí, ja sé, tots sabem que és possible, però també més difícil.

    Deixeu-me ara que comente algunes coses que es diuen i amb les quals tinc certes discrepàncies. Tot i que en general estic d’acord amb el que es diu, amb l’esperit que es diu.
    No podem comparar la realitat dels USA amb la nostra. Ho dic perquè des de que va guanyar Obama, hi ha un debat a Europa sobre si seria possible o no que una cosa semblant passés a casa nostra. Dic que no es pot comparar perquè els USA estan fets amb gent de tot arreu des dels seus orígens. No ha estat una qüestió d’integració o no dels negres. Simplement formen part de la societat, de la seva base des del primer moment. Tot i la difícil situació que han patit els negres al llarg de la història nord-americana, sempre han format part d’aqueixa societat (de forma marginal si en voleu, però hi formaven ja des del principi). Ningú no es planteja, entre els nord-americans, si els negres són o no són part del país. A Europa els processos de formació dels estats ha estat més complex i amb gent no tan variada. Per a nosaltres tot açò és nou i hem de tindre temps per pair-lo, assimilar-lo i donar resposta. Penseu una altra cosa: seria possible un president indi als USA?. A mi em sembla molt més complicat, sinó impossible a curt termini, pel simple fet que els indígenes mai han format part d’aquella societat (com havien de formar-hi si els van arraconar en reserves!!).
    I no podem barrejar el tema dels negres als USA amb les lleis d’immigració a Europa. Ja he dit que Obama no és cap immigrant. Tot i estar absolutament en desacord amb el que ací està passant, crec no equivocar-me si dic que les lleis anti-migració dels USA són prou més dures que les nostres. La gran diferència és que als USA la societat és diversa en origen i a Europa és un fenomen nou en una societat amb unes arrels molt més llargues.

    Més coses (i vaig camí d’eternitzar-me, ho sent). En algun moment del debat es diu ” Cadascú vinga d’on vinga elegeix la forma d’integrar-se, que depèn directament de les condicions en què és rebut per nosaltres, per suposat”. Jo no ho donaria tant per suposat. M’explique. És cert, com algú apunta, que com a ciutadans de dret, com a societat que rep, hem de posar les ferramentes que faciliten l’assimilació (o com vulguem dir-li). I tot i que és molt criticable la forma en què ho estem fent, alguna cosa se’n fa. Fins i tot des de les institucions (si voleu podem discutir aquest punt, i pense ara en les escoles i els programes d’atenció a la diversitat i l’esforç que fan els docents en estos moments tant complicats). Però els nouvinguts han de “deixar-se” assimilar. De res serveix que nosaltres ho intentem si ells no volen. Està bé ser crític amb nosaltres i dir que no fem prou, però una part molt important de la responsabilitat la tenen “ells”. Crec que el fet de fer una autocrítica desmesurada no ajuda a resoldre el problema. Cal exigir certes actituds als nouvinguts, actituds de respecte, de tractar d’entendre el que passa al lloc on van a parar. Sí, ja sé, és un procés lent, però cony, en algun moment hauran de començar. I de res ajuda veure que sorgeixen locals públics sols per a “ells”, que cada cop n’hi ha més cartells en llengües alienes a les nostres. Podem enriquir-nos tots, sense exclusions, sols que haurem de veure quina és la manera més adequada. I en eixe punt tots, els que hi som i els que venen, tenim responsabilitats. Un problema greu és que qui arriba pensa quasi sempre en tornar-se’n al seu país. No em sembla malament i és molt lícit, però això complica més les coses. Quan una persona pensa en “fugir” és difícil que arrele, que se senta part responsable de la societat que l’acull.

    Jo sóc dels que no li semblava massa bé el fet de que els romanesos presentaren una llista pròpia a Castelló. I no perquè em fera por (que por sí em fan, i prou, els que ara ens manen, i són gent d’ací). I no em semblava bé Simplement perquè el seu objectiu era defensar els drets d’aquest col•lectiu i poca cosa més. No crec que això siguen ganes d’integrar-se. M’hauria semblat igual de dolent que un col•lectiu de gent de la Plana Baixa o del Maresme ho hagués fet. Si optes a una alcaldia ha de ser per representar a tots els habitats de la ciutat, per defensar interessos comuns i no sols els d’uns pocs. Perquè no tracten de participar de la vida pública des de les plataformes establertes o creen de noves on capiguem tots?.

    És clar que són necessaris espais de trobada. Exigim-los als nostres responsables i a nosaltres mateix. Però també als que venen de fora. A mi m’agradaria veure que s’interessen per la escola de pilota que teniu al poble, o que participaren en les festes majors, que assistiren a xarrades i conferències que estan obertes a tothom, o…
    Ja ho diu molt bé alguna de les persones que ací mateix comenta que “aquest apropament ha de ser mutu… La integració involucra dues parts”.

    No em fan por els canvis i veig enriquidora tota interacció entre cultures diverses, però això no vol dir que no em pose trist la idea de veure caure la meva pròpia cultura.
    Bé, es fa tard i crec que de moment ja he escrit prou. En podem seguir parant, si és que queden ganes després d’aquesta “parrafada”.
    Salut
    Xavi del Señor

  17. Potser és un poc corregut per a Desembre, però es podria anar pensant per a més avant (podria incloure, també, la gran quantitat de ‘borriolencs’ que viuen entre nosaltres, o els seus fills o nets, que van arribar al poble als anys seixanta, procedents sobretot de les regions del sud d’Espanya). Per què no integrar aquesta exposició dins d’un marc més ampli, on puguem fer també xerrades o altres coses? Ho dic en relació amb la idea 2 de Grisela d’uns comentaris enrere: Fer una proposta i “regalar-la” a l’ajuntament perquè es presente a convocatòries per realitzar activitats interculturals com les Setmanes Interculturals de Bancaixa per ajuntaments del País Valencià, etc. ¿Què més en saps d’això Grisela? ¿On podríem informar-nos?

  18. Crec que l’ajuntament aprova aquestos díes un decàleg o manual…no sé… de bones práctiques de convivència ciutadana o algo paregut (he accedit a la web però no he vist res), ho sé perque hi ha associacións a les que s’ha convocat en relació a aquesta idea, bo, al que vaig, és podria fer la proposta que comentes xavi per inclourela en aquest manual…

  19. Hola “tocayo” del Grau, no et conec, però m’alegra molt que t’integres al blog. Només uns apunts. Respecte a si és possible o no comparar Europa amb els Estats Units. Jo crec que sí que ho és, si n’hi ha alguna societat amb elements comuns a l’europea és l’estadounidenca. Quan deia que reflexionàrem sobre el ‘cas Obama’ tampoc plantejava el nordamericà com a un model d’interculturalitat reeixit. De fet no ho és (ni crec que siga un model intercultural, és més bé un model d’integració en una o dues generacions). Que els negres van formar part de la societat nordamericana des del primer moment, és cert (al menys des que els van dur allà), però que això es traduís en algun tipus de representació política, no. De fet no van guanyar el dret al vot fins a la fi del segle XIX i, corruptel·les electorals a banda, només van “normalitzar” la seua situació als anys seixanta del segle XX. A eixes alçades, això és veritat, els europeus (que comptem efectivament amb una llarga tradició), ja gaudíem d’un notable historial de persecucions i eliminació de minories (a Espanya, per exemple, jueus, àrabs i moriscs, però no només; no et dic res dels grans trasvasaments de població que hi hagué arreu d’Europa en la primera meitat del segle XX i després de la Segona Guerra Mundial: si n’hi ha alguna cosa característica de la societat europea en aquest període és, precisament, el moviment de població, la immigració no és un fenomen nou). Més que unes ‘arrels molt més llargues’ el que han hagut han estat processos de destrucció de la diferència (que alguna cosa ens haurien d’ensenyar de cara al futur) que, en la seua major part, són força recents.
    Planteges també el cas dels indis nordamericans. Aquesta comunitat és una de les més organitzades als Estats Units, compta amb representants a les institucions i el seu vot és decissiu a alguns estats (en les últimes eleccions van votar majoritàriament a Obama). Si s’organitzen i actuen com a col·lectiu és perquè creuen que comparteixen una sèrie de característiques o de problemes i que, si trien representants ‘propis’ podran influir en les polítiques governamentals que els afecten (no crec que estiguen pensant en abastar el govern dels Estats Units; és una estràtegia prou comuna de les minories): el mateix cas, crec, que el dels romanesos de Castelló. I eixa és una de les millors formes de participació en la ‘comunitat política’ de la que formen part. De fet, aquests grups solen ser els que mostren més capacitat i més voluntat ‘d’integració’.
    Et pose un altre cas, ja que entenc i compartisc el teu sentiment que et pose trist “la idea de veure caure la teua pròpia cultura”. Supose que es refereix a la de les nostres terres. Entre altres coses, a l’idioma del que fem ús per comunicar-nos ara mateix. ¿Què faries per intentar ‘protegir-lo’?
    Em sembla també que empres amb una certa confusió els termes ‘integració’, ‘assimilació’, ‘interculturalitat’, etc. Aquest debat no és menor, ja que en bona mesura bona part de la feïna consisteix a ser capaç de definir el significat dels mots. Et puc dir el que jo entenc per ‘interculturalitat/multiculturalitat’: jo crec que una persona té una sèrie de drets i de llibertats que li són propis com a ésser humà (per exemple, llibertat de pensar o d’escriure, però també de parlar les llengües que vullga o de professar una o una altra religió, té dret a la vida o la integritat física, a no patir persecucions o a ser torturat…) i altres deures i obligacions com a membre d’una determinada comunitat política (dret al vot, a una assistència bàsica per part de l’estat si està necessitat, etc., però també deure d’acatar les lleis, per exemple, o de participar de formes diverses en el bon funcionament de l’estat). No crec que l’estat tinga que ‘legislar’ sobre la diversitat cultural: és a dir, que la seua funció siga ‘integrar’ o ‘assimilar’ en determinats valors (religiosos, culturals, etc.) els ciutadans nouvinguts (sí una sèrie de valors que han de ser comuns i universals: els que he exposat més a dalt). En tot cas, la seua funció haurà de ser ‘gestionar’ la diversitat cultural, posar en relació unes comunitats amb altres i dur a terme polítiques per preservar eixa diversitat (per exemple, al nostre país, fent polítiques en favor del valencià). En bona mesura, tot i que potser amb altres paraules, era el que deia Vicent Valls uns comentaris més amunt.
    Per últim, perquè ara qui m’estic passant escrivint soc jo, no crec que hagem dit ningú que no es faça res. Tot el contrari, em sembla que n’hi ha molta gent treballant i fent moltes coses. Ens referíem més bé a nivell local, per veure què és el que podíem fer nosaltres més directament.

  20. Ei!

    En aquest link podreu trobar informació sobre les Setmanes Interculturals que promou l’obra social de Bancaixa per ajuntaments i universitats.

    http://obrasocial.bancaja.es/val/desarrollo-social/actividad-ficha.aspx?id=8302&ARE=3

    El que jo proposava era disenyar i formular el projecte i donar-li’l a l’ajuntament perquè el presente a la convocatòria de l’any que ve (sempre que l’interesse, que vullga, que el faça seu, que facilite, que no impose…), ja que és específicament per ajuntaments i universitats. Jo conec prou el programa perquè he presentat algunes propostes de part de la universitat.

    D’altra banda, a l’altre Xavi, dir-li primer que res que benvingut al fòrum i que no estic d’acord amb tu quan dius que es una banalitat el debat sobre com anomenar els fenòmens; crec fermament que el llenguatge crea pensament i que utilitzar paraules com assimilació, encara amb tots els matissos, no deixa d’evocar una relació d’asimetria i d’imposició que cala en la societat. No crec, de veres, que el seu ús siga innocent.

  21. Hola Sim, i en què consistiria incloure la proposat en eixe manual de bones pràctiques? És a dir, com ho podem fer? Vull dir si és un “manual” al que els ciutadans poden fer propostes directament o cal emprar altres vies.
    D’altra banda, això de Bancaixa sembla factible. El plaç de presentació de sol·licituds acabà el 2008, així que probablement en uns mesos s’obri el nou plaç de cara a l’any 2009/10. Podríem quedar els qui vullguem tirar la idea avant a algun lloc, algun dia, i xarrar-ho.

  22. Perdó, volia escriure, “el plaç de presentació acabà el juny del 2008”, així que supose que es tornarà a convocar a primeries d’any de 2009.

  23. Xavi, estic totalment d’acort, avore si aquest cap de setmana ens veem i “unifiquem postures”…

  24. Salut
    Acaba la setmana i mentre espere a una òbila que cada nit s’atura ben a prop de la meva finestra (i que mai acaba d’entrar), vaig a fer alguns comentaris al fil del que veníem dient uns dies enrere (i que potser ja estiguen fora de lloc).
    M’alegra saber que les meves paraules creen debat. Ja us he dit que després de molt reflexionar, encara no sé ben bé què pensar de tot plegat i espere aprendre de tots vosaltres.
    Em preocupa no poder mantenir més vives les meves paraules i fer-vos-en arribar les meves reflexions o contestacions, simplement per falta de temps. Ho intentaré.
    En primer lloc dir-li a Grisela que no puc estar més d’acord amb ella, sóc un ferm defensor de la paraula, una de les formes més potents, potser la que més, de crear pensament. Quan no queda res, està la paraula. I també estic d’acord quan dius que l’ús de les paraules mai és innocent. Crec que al primer post deia que l’ús d’una o altra depèn en gran messura del moment polític en el qual visquem. A això mateix em referia. Tampoc nosaltres estem exclosos d’aquesta “falta d’innocència” en el seu ús.

    Potser no haja estat afortunat al dir que la discussió sobre els mots a emprar és banal. El que vull dir és que moltes vegades ens preocupem més de la seva definició (definició que per cert algú inventa amb major o menor fortuna) que de la necessitat que l’ha creat. La societat va depressa i quan la teorització s’eternitza (cosa prou freqüent) les necessitats canvien i sempre hi arribem tard. Jo, francament, encara no sé quines paraules he d’amprar en cada moment, doncs ja han canviat varies vegades des que pense al voltant d’aquesta qüestió, la qual cosa em fa supossar que tornaran a canviar. (Per exemple ja no es parla d’immigrants, sinó de “migrants”…)
    Amb Xavi també estic prou d’acord, tot i que puga semblar el contrari, encara que, és clar, tinc algunes diferències, res, xicotets matissos.

    D’acord, podem comparar les societats nord-americana i europea. Cada cop ens assemblem més (malauradament, al meu entendre). Però, creus que hi ha una societat europea?. Jo no. Res tenim a veure els uns amb els altres. Aquesta és una de les qüestions més complicades per poder conformar una entitat coherent que es diga Europa. La societat. Però estic d’acord en què si hi ha una societat comparable a la nostra és la dels USA. No obstant això, i segurament estic equivocat, la situació de la marginació política (i fins i tot social) dels negres als Estats Units la veig més lligada al que van patir les dones europees més o menys en els mateixos anys que a la qüestió de la immigració que ara ens ocupa. No sé, és sols un pensament en veu alta.
    En quant a Obama un apunt; si comparem Europa i els USA, tenim el cas de Sarkosy, que no és ni de bon tros francès de soca arrel. Més complicat serà trobar un president espanyol que siga basc o català!!.
    No acabe de contextualitzar quan dius allò de que a Europa hi ha una llarga tradició d’eliminació de minories (ací estem nosaltres els valencians). És cert que tenim un historial envejable d’animalades variades, d’expulsions, persecucions, genocidis i tot el que vulguem afegir-hi (per cert, un historial que es repeteix arreu del món), però com diria aquell, eren altres temps i no sé fins a quin punt podem anar tant enrerre per fer les cavil.lacions que ara ens ocupen. El fenòmen de les migracions actuals i les seves conseqüencies no crec que semblen massa al que va fer Felip III amb els moriscs o abans els reis catòlics amb els jueus o inclús després Stalin amb la gent del caucas o els desplaçats de les guerres mundials… Crec que parlem d’altra cosa. Les actuals migracions comencen, cosa que ja saps millor que jo, després de la II G.M. i els processos de descolonització. Un altre moment important (i parle en l’àmbit europeu) és després de la caiguda de la URSS que coincideix amb la consolidació del projecte europeu. Cert que la immigració no és cosa nova (que li ho diguen als romans!!), però potser el que sí es nova és la consciència (puc dir social?) de que alguna cosa s’ha de fer, la necessitat de donar solucions a un problema, a una realitat creixent.
    També estic d’acord, a Europa som experts en la destrucció de la diferència (i al a Xina, i al Japó, i al Brasil i a…). I qui no estiga d’acord que ens mire a nosaltres mateix, els valencians. Però no veig que això siga incompatible amb tenir unes arrels llargues, llarguíssimes, encara que beguen d’aigües pudentes.

    Ja no estic tant d’acord amb la qüestió dels indis i els romanesos. A veure, cadascú que s’organitze com millor crega que pot fer per atendre les seves necessitats, que no seré jo qui diga com ho han de fer, però no és el mateix. Els indis ja hi eren, ja tenien les seves formes d’organització política i social. La primera diferència és que no hi van arribar. Els van arraconar. Han hagut de passar molts anys per fer-se sentir (que no manar). Seria més semblant al que passa ací amb els gitanos (ho dic amb certes reserves i salvant les diferències) i no amb els romanesos, que ja dic poden fer el que vulguen. El que dic és que no ajuden algunes actituds.
    Als pobles del sud del país o a les illes, en els municipis on els col.lectius de nouvinguts s’han organitzat (anglesos i alemanys sobre tot) i arriben fins i tot a tenir poder polític, la sensibilitat cap a la cultura que els acull no sempre és delicada (i la qüestió de la llengua és fonamental), s’editen diaris en els seus idiomes, amb els cartells dels comerços passa el mateix… no sé jo si és la integració que cal, si és la forma en que hem d’entendre la interculturalitat. En tot cas no és la que m’agrada. Per cert, a Castelló hi ha un diari en romanés i cap en valencià (ja sé, no és cosa dels romanesos i m’alegre de debò per ells, però és simptomàtic del que podria vindre). Potser no siga políticament correcte el que dic, ho sent. No vull que qui es veu en la necessitat de marxar del seu país perga les seves arrels, ni la seva llengua. Potser ací el concepte d’interculturalitat (o millor, la implementació de polítiques que la faciliten) ens done pistes de per on anar. No conec cap societat que tinga solucionada la qüestió. Als USA (i torna-li!), els xinesos viuen en barris enormes, de milers de persones, on la gent parla xinés, No tinc res a dir, però no saben dir res en anglès i el mateix passa amb les comunitats de “latinos”, i això sí que ja no em sembla tan bé. Al Grau (potser el poble de les nostres comarques amb una més llarga tradició en rebre nouvinguts) estic fart de que em diguem “a mi háblame en cristiano”, fills de fills de gent que va arribar en algun moment fa molts anys. Ja sé que no és sols culpa d’ells, que també nosaltres tenim bona part de la responsabilitat. Vull dir amb això que quan els que hi arriben són un col•lectiu nombrós, la cosa la veig quasi impossible. Tendim a agrupar-nos entre iguals. Serà condició humana?.
    Però això no vol dir que no s’haja de fer res. El meu escepticisme no és acomodatici sinó reivindicatiu. Cal demanar solucions als nostres responsables i emprendre accions nosaltres mateix, per això crec que es lloable el que feu a Borriol. Tan de bo ho haguéssim fet al meu poble!!. Em sembla molt important el que esteu fent vosaltres ara que comenceu a sentir la necessitat. No veig clar com es pot dur endavant una gestió de la interculturalitat sense que pel camí es perguen coses importants. Tinc clar què vol dir interculturalitat, en què consisteix aquest procés, si més no des del punt de vista teòric. Ara bé, la forma de gestionar-la es força complexa.
    No vaig a discutir allò que dius, Xavi, dels drets universals. Si de cas em produeix vertigen la paraula “universal”. Potser aquests drets emanats del pensament europeu no siguen aplicables a tot arreu perquè viuen distints moments històrics. Però si vaig per ací, podem obrir un altre debat interminable. Però sí, tots tenim drets. Els mateixos drets. El problema esdevé quan els drets d’uns i altres, sobtadament, entren en contradicció: el meu dret a parlar valencià amb el dret d’un xinés a parlar xinés. Hauré d’aprendre xinés com més aviat millor si és que he decidit viure a Sanghai?…
    La cultura és viva. No podem aturar les mescles ni cal. Tots eixim enriquits, però sí que es pot demanar un mínim de respecte, un intent de comprensió per part del nouvingut de la societat que t’acull, de la seva cultura, del seu pensament. I la llengua és fonamental. Crec que la interculturalitat, o millor, la gestió de la diversitat, hauria d’entendres en aquest sentit. És complex, ja sé. Posem-nos en marxa. Abans deia que tots eixim guanyant, però també perdem. N’hi ha una qüestió que no cal oblidar i són els sentiments més íntims que tots tenim cap a la nostra cultura, els nostres símbols, la nostra terra. Cadascú la seva, i és normal que quan les persones ens veiem “amenaçades” ens posem a la defensiva. Ja dic que no sé com s’hauria de gestionar. N’hi ha tot un seguit de teòrics, màsters, seminaris, etc, que treballen en la qüestió i tampoc no ho saben.
    Tampoc a mi m’agradaria el tindre que legislar sobre aquestes qüestions. Les lleis solen ser coercitives. Tot hauria de fluir d’una manera més naturals, però potser sí que hauríem de començar amb algun tipus de discriminació positiva vers la protecció del que tenim. Ja he dit que el procés és imparable i estimulant, que com a curiós en la qüestió és fascinant d’observar, però com a persona que pertany a una cultura que té totes les de perdre, m’angoixa. Cal que promoguem polítiques (i des de l’àmbit local es poden fer moltes coses) que ens apropen respectant la diferència, crear espais comuns d’enteniment. Però implica un esforç de tothom, els d’ací i els d’enllà.
    Uff, per ser cap de setmana la cosa ja va bé.
    Una última cosa respecte de l’Agenda 21 i els processos participatius. Si us ve de gust us podria posar en contacte amb gent que treballa en aquesta qüestió perquè us informés sobre com funcionen alguns ajuntaments.
    Au, salut i gràcies per deixar-me
    xavi

  25. Hola tocayo, m’ha agradat molt el teu darrer comentari. Em sembla que poses per escrit una sèrie de dubtes que potser tenim tots nosaltres i m’has fet reflexionar. Tens raó en què no podem parlar ‘d’una’ societat europea i en què el cas dels afroamericans no és comparable, possiblement, amb el dels immigrants que arriben ara al nostre país (potser seria més comparable el cas dels ‘hispans’ que des de fa unes dècades arriben massivament als Estats Units). En tot cas la referència a Obama, en l’article inicial, era més una crida a que pensàrem sobre nosaltres mateixa o sobre el que passa a casa nostra, que és també el que a mi em preocupa principalment.
    També tens tota la raó en què l’expulsió dels moriscos ens pilla prou lluny i en què els europeus no som els únics, malauradament, que comptem amb un llarg historial d’atacs i de persecucions cap als altres pobles. En aquest cas l’únic que volia indicar era que a Espanya no hem sabut tampoc mai gestionar la diferència: ací estem nosaltres, els valencians (o millor, els nostres pares i avis que hagueren de patir l’exclusió social o fins i tot la persecució per parlar la seua llengua). En el cas espanyol, com saps, la ‘qüestió’ de la immigració ‘estrangera’ ha estat més tardana que a altres parts d’Europa, entre altres coses perquè a l’època de Franco no hi havia molts que tingueren ganes de vindre a viure i perquè Espanya no tenia pràcticament colònies. Això fa que la situació ací no siga igual que a França o a Anglaterra (on no només n’hi ha una immigració de primera generació; això comença a canviar encara ara a Espanya; sinó ciutadans, anglesos i francesos, d’ascendència estrangera de segona o de tercera generació, amb problemes o dificultats propis). No obstant, sobretot entorn als anys seixanta sí hi hagueren grans moviments migratoris a dins de l’estat, de població procedent especialment de les regions andalusa, castellana i murciana cap a altres zones com ara Catalunya o el País Valencià. Els casos de com aquests nouvinguts van interactuar amb els valencians (i si van respectar, adoptar, o no la seua cultura o la seua llengua) són molt diversos, i no es pot generalitzar. Ara bé, en aquells moments no tenien cap necessitat de fer-ho, de respectar la cultura que els rebia (els que ho feren ho feren a títol individual), i, de fet, segurament prous problemes o maldecaps tenien com per a situar aquest al davant de la seua agenda. No només això, sinó que de fet la llengua que parlaven era l’única que reconeixia l’estat espanyol (i la socialment més valuosa). On vull arribar és a un punt en el que em sembla, pel que et llig, que coincidim: els que parlem valencià o defensem d’alguna manera una sèrie d’elements que considerem nostres no deixem de ser, també, una minoria (dins de l’estat espanyol, però també dins fins i tot del País Valencià). Els romanesos que es volen ‘integrar’ no tenen cap necessitat, per fer-ho, de parlar el valencià. Amb el castellà ja els va bé (de fet, no els demanarà ningú molt més). Això és en bona mesura, crec, una conseqüència de com poc organitzats estem els valencians a l’hora de defensar els nostres interessos o la nostra identitat. No només no tenim diaris, sinó que tampoc hem tingut mai partits propis, el president de la Generalitat ha sigut habitualment un càrrec que qui l’ocupava no estava sinó delerós per marxar cap a Madrid a vore si el posaven al capdavant d’algun Ministeri (una cosa, sembla, ‘més important’). És ben colpidora la referència que fas al fet que no tinguem ni tan sols un periòdic en valencià a Castelló (quan sí n’hi ha un en romanès). Al meu parer hem de començar a pensar-nos així, com una minoria, perquè és així com som. I no puc estar més d’acord amb tu quan dius que caldria començar per demanar polítiques de discriminació positiva cap al valencià, per exemple. El problema, de fet, no és que eixes polítiques no estiguen, sinó que no s’apliquen. L’estat espanyol, per exemple, té constitucionalment el deure de vetlar per la protecció i foment de totes les llengües peninsulars, però no ho fa. On volia arribar i és només una opinió: quan plantege la necessitat d’assumir i aplicar polítiques multiculturals jo no estic pensant només en els romanesos, magrebins o sudamericans que arriben al País Valencià des de fa uns anys, estic pensant també en els valencians de dins de l’estat espanyol. Al meu parer, tal com estan les coses, hem de fer força perquè s’apliquen polítiques i mesures de respecte cap a la diferència (també cap a la seua protecció o discriminació positiva), que crec és un dels problemes que arrastra l’estat espanyol (i la societat espanyola) des de fa molt de temps.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: