L’ÉSSER HUMÀ, EIXE ANIMAL

El Roto

No sabria dir si és o no certa la coneguda sentència segons la qual l’ésser humà és l’únic animal que entropessa dos vegades amb la mateixa pedra. No m’atrevisc a corroborar frase tan lapidària fonamentalment perquè no tinc ni idea de qüestions de zoologia conductual, vaja que no sé jo si serps, taurons o sangoneres comparteixen o no aquest hàbit. Ara bé, el que sí sembla evident és que l’ésser humà és un animal (especialment aquells que podríem considerar dels tipus serp, tauró o sangonera), però un animal peculiar.

Un exemple: als anys seixanta del passat segle als homes d’aquest país se’ls va posar al cap que allò fonamental era el ‘progrés’ i la ‘modernitat’. Dos termes que semblava s’encarnaven especialment en carreteres amples i trens de llarg recorregut, en tirar edificis a terra per tornar-los a fer (tot i que fora sense ordre ni concert), en destruir el medi en què vivien i sobretot, en què les ciutats foren grans, ben grans. (Eixa obsessió per la grandària, per cert, crec que mereix un rigorós estudi psicològic, preferentment lacanià.) La qüestió és que en aquella dècada, sota l’aixopluc de la ‘modernitat’, uns quants especuladors (amb la col·laboració inestimable i participativa de les autoritats del régimen) el que van multiplicar foren les arques on guardaven els duros, a costa d’una mena de genocidi urbanístic i de destruir el medi amb què des d’època immemorial cohabitaven.

Pregunten, si no, als nostres veïns castellonencs, víctimes preferents d’aquell irracional desig de fer cases que va arrasar als anys seixanta tota la ciutat. Quan jo estudiava batxillerat ja corria alegre i càusticament aquell rumor (¿llegenda urbana? si ho fora, mai millor dit) que deia que la ciutat de la Plana era la segona més mal feta d’Europa (sempre m’he preguntat, per cert, com devia ser la primera) i que arquitectes de tot arreu la visitaven regularment per aprendre com no devia planificar-se una ciutat. El pitjor de tot, el que resulta especialment feridor, és que la vila de Castelló, abans de la tempesta urbanística dels seixanta, era potser una ciutat menuda, però també prou boniqueta. (El diminutiu valencià em sembla especialment adient per expressar el que vull dir. És una expressió que repeteixen a sovint, amb l’esguard a terra, com derrotats, aquells que encara viuen i la van conèixer. Potser els mateixos, per cert, que en aquells anys fatídics caigueren enlluernats sota l’encant de la ‘modernitat’.) Als seixanta Castelló era molt més gran, els seus edificis eren molt més alts… i començaren a visitar-la arquitectes de tota Europa per ja saben què.

A la fi, els que van pagar la cobdícia d’uns quants especuladors als que no els sabé gens greu destrossar el casc històric castellonenc ni enrunar els bells edificis modernistes (quina ironia, no?) de la capital de la Plana van ser els seus habitants, que des de llavors vénen queixant-se i malparlant, ofenent-se i recordant per a vergonya pròpia allò de la segona ciutat més mal feta d’Europa.

I ací és on arriba la primera qüestió, aquella de si és l’home un animal que entropessa o no dos vegades en la mateixa pedra. La resposta ja la saben. Després de tants anys posant el crit al cel pels desgavells castellonencs, només olorar els diners que podia tornar a donar-los la rajola, una falange de constructors, promotors i especuladors ha tornat a fer-se l’ama de la vida dels nostres pobles i ha dut en alguns casos al paroxisme més absolut la seua pròpia indecència. Una vegada més semblava que allò important era que pobles i ciutats cresqueren bona cosa, no importava el per a què ni si en fer-ho arramblàvem o no amb edificis històrics, parcs i zones d’esplai, el medi que ens envoltava (l’estat de la zona costanera valenciana, que ha merescut diverses directives europees de condemna que ací, com sempre, ens hem passat per la faixa, n’és prou eloqüent) i, en definitiva, la qualitat de vida de la gent que hi vivia. De nou, l’excusa d’una ‘modernitat’ presentada alhora com a desitjable i inevitable ha servit a alguns per a forrar-se (perquè diners, el que són diners, se n’han mogut uns quants) a costa de destruir el paisatge i la identitat històrica i urbanística dels nostres pobles, especialment desprotegits quan els mateixos que havien de vetllar per la seua preservació han estat aliats preferents, quan no socis principals, dels especuladors (com les autoritats del régimen, vaja).

Això em du a l’altre element que apuntava anteriorment: l’home és un animal, però un animal particular. No, no els diré que eixa particularitat li ve donada per la seua racionalitat, com s’explica a les escoles, perquè crec que eixa virtut queda senzillament descartada atesos els paràgrafs anteriors. El que fa singular a l’ésser humà dins del món animal és, em sembla, la seua extraordinària capacitat per destruir el medi en què viu i que li permet viure (a banda de la seua singular devoció per assassinar en massa a altres individus de la seua espècie). Cap altre ésser viu, que jo sàpiga, ho fa. Al contrari, és sabedor que la seua supervivència depèn de la preservació de l’entorn amb el qual interactua.

Com han pogut comprovar, arribats ací encara no he esmentat la vila que dona nom i és objecte d’aquest blog. Si hi són d’ací o hi viuen, però, sabran que des de la primera línia vinc pensant per escrit en eixe poble, que malauradament no ha restat al marge del melodrama, sinó que ha estat una de les vedettes de la comarca. Potser ara que sembla que ens trobem en un reflux de la marea constructiva que en la darrera dècada ha fet que l’horitzó del nostre poble s’omplís de llargueruts monstres metàl·lics, és arribat el moment de fer balanç i raonar sobre què ens ha deixat al seu darrere. On estem després d’una nova embranzida d’un mal entès ‘progrés’ i d’una suposada ‘modernitat’? Els convide a tots a que es paren a pensar.

Xavier Andreu

Anuncis

~ per labotalaria a Abril 9, 2009.

Una resposta to “L’ÉSSER HUMÀ, EIXE ANIMAL”

  1. Doncs sí Xavier, bàsicament animals amb la peculiaritat de reconèixer-ho…però animals… i per a comportar-nos com a humans (amb seny i mirant un poc més enllà del nostre propi interès, benefici, plaer…) hem de fer continus esforços per no deixar eixir el mico que tenim dintre…. i és molt fàcil oblidar fer eixos esforços….per això ha passat, passa i passarà que a alguns se’ls oblide i facen barbaritats com les que descrius a l’article….és la nostra natura i vèncer-la és potser la tasca més dura que se’ns planteja….potser el que ens diferencie dels micos és que ens plantegem afrontar eixa tasca, encara que a l’hora de la veritat passe el que passe 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: